Amb motiu del Centenari de la mort d'Isaac Albéniz al 2009, i el cent cinquanta aniversari del seu naixement al 2010, i per iniciativa de la Fundació Pública Museu Isaac Albéniz de Camprodon, la Generalitat de Catalunya ha instaurat l'ANY ALBÉNIZ. Sota aquest epígraf s’engloben totes les activitats commemoratives, d'homenatge i divulgació de la figura i obra de l'insigne compositor.
Isaac Albéniz (Camprodon, Ripollès, 29 de maig de 1860- Cambo-les-Bains, Aquitània França18 de maig de 1909 va ser un gran compositor i intèrpret de piano.
El seu pare Àngel Albéniz era funcionari de duanes de l'estat destinat a Camprodon; la seva mare era Dolors Pascual, originària de Figueres. Va ser un nen prodigi que va debutar com a pianista amb tan sols quatre anys, en un recital al teatre Romea de Barcelona, on els seus pares havien passat a residir poc després d'haver nascut, interpretant una fantasia sobre les I vespri Siciliani de Verdi. El seu primer mestre de piano fou Narcís Oliveras i al cap de poc temps va intentar ingressar al conservatori de París, però no ho va aconseguir per tenir només set anys.
El 1869, el seu pare és represaliat i va a parar a l'oficina de duanes del port d'Almeria, lloc que perd per les seves implicacions polítiques. La família torna cap a Barcelona, malgrat que Albéniz (que té vuit anys) és aleshores a Madrid, on sí que és acceptat malgrat l'edat. El mes de juliol, nou canvi de domicili, ara a Càceres. Va de Càceres a Madrid regularment fins que se li acaba el destí al seu pare, per tal d'assistir a les classes de solfeig de Feliciano Primo, i de piano per Manuel Mendizábal.
El 1876, el prestigi d'Albéniz es va difonent entre dels cercles aristocràtics de Madrid. En aquest fet hi té una intervenció cabdal la figura de Guillermo Morphy Ferris,(Comte de Morphy i secretari particular d'Alfons XII), el qual, entusiasmat pel seu talent, li obrí les portes de la Cort. Aquest personatge influí perquè li fos atorgada una pensió reial per a estudiar al Conservatoire Royal de Brussel·les, a on perfeccionà els estudis de solfeig i piano.
Segons el seu diari, l'any >1880, Albéniz rep lliçons de Liszt, lliçons que es van impartir per tota Europa, i que el compositor català va rebre en formar part de la cort d'estudiants que acompanyaven Lizst en els seus desplaçaments. L'amistat que va sorgir d'aquesta relació duraria fins a la mort de l'hongarès el 1886. Algunes interpretacions posteriors dubten de la validesa d'aquests fets argumentant que Liszt residia a Weimar en aquella època.
El 1883 s'establí a Barcelona, on es va casar amb Rosina Jordana, alumna seva, i amb la qual va tenir tres fills. A Barcelona va estudiar composició amb Felip Pedrell, el qual li transmeté els seus coneixements del folklore espanyol i l'inspirà per escriure música com ara la Suite Española, Op. 47. El cinquè moviment d'aquesta suite, anomenada Asturias (Leyenda), és probablement avui dia el més famós del repertori de guitarra clàssica, tot i que originàriament es fos compost per a piano i més tard transcrit per a guitarra. Moltes de les seves altres composicions també van ser transcrites per a guitarra, sobretot per Francesc Tàrrega.
La reputació d'Albéniz com a pianista i compositor va continuar creixent. A la primavera de 1889 va viatjar a Parísper assistir als Concerts Colonne que interpretaven el seu Concert per a piano, op. 78. Des de París va continuar fins a Anglaterra, on les seves interpretacions van ser molt reeixides. El 1890 es va posar en contacte amb l'empresari Henry Lowenfeld, el qual va contractar els serveis d'Albéniz com a intèrpret i compositor. Com a resultat, Albéniz es va traslladar al costat de la seva família (la seva esposa Rosina i els seus tres fills) a Londres i a través de Lowenfeld finalment es va ficar al món del teatre musical: va treballar per al Teatre Líric i més tard per al Teatre Príncep de Gal·les.
Després dels solemnes funerals, la comitiva recorregué els carrers engalanats amb banderes catalanes a mig pal i va fer una emocionant parada davant del Liceu. Centenars de persones s'uniren al condol. Més tard va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.
Els seus contactes teatrals a Londres van cridar l'atenció del poeta i dramaturg amateur i hereu d'una fortuna bancària de la cèlebre firma de Coutts and CO, Francis Burdett Money-Coutts, que havia comprat accions i el juliol de 1894 va adquirir el contracte que Albéniz tenia amb Lowenfeld. Coutts, el suport financer del qual permetria a Albéniz viure confortablement la resta de la seva vida, estava interessat en escriure llibrets. La seva col·laboració amb el compositor va produir Henry Clifford (estrenada al Liceu el 1895), Pepita Jiménez (també estrenada al Liceu el 1896), i Merlin (composta entre 1898i 1902però no produïda en vida d'Albéniz), la primera òpera d'una proposada trilogia titulada King Arthur (Lancelot va quedar incompleta el 1903, i Genevre, no es va arribar a escriure).
A la capital francesa es va posar en contacte amb Vincent d'Indy, Ernest Chausson, Charles Bordes i més tard amb Paul Dukas i Gabriel Fauré, establint així estrets llaços amb la comunitat musical francesa. Des de 1898 fins al 1900< va ensenyar piano avançat a la Schola Cantorum, però a causa de la seva pobra salut el 1900 va tornar al càlid clima barceloní. Va començar un feixuc treball al costat d'Enric Morera per a la promoció d'obres líriques catalanes. Quan, tanmateix, els seus esforços no van aconseguir que els seus propis treballs teatrals fossin produïts, va tornar a París, on la seva música era acceptada, elogiada i interpretada. La residència d'Albéniz a París va començar a ser un refugi per a artistes espanyols (entre els que hi havia Joaquín Turina i Manuel de Falla), on trobaven suport i ànim pel seu propi esforç.
A causa de la nefritis< que patia, el 1 d'abril de 1909, abandona París on aleshores vivia, i amb tota la família s'instal·la al balneari de Cambo-les-Bains (als Pirineus atlàntics francesos) en busca d'un clima més adequat. Un mes després va rebre una emotiva visita d'Enric Granados, el qual li va tocar la barcarola Mallorca, que era una petita peça concebuda durant un viatge fet per ells dos a les Balears, una mena de recordar sense dir res. Aquest dia que va transcórrer en companya de Granados va ser dels darrers que Albéniz es mantingué lúcid. Morí cap a les 8 de la tarda del dia 18 d'aquell mes de maig de 1909 quan faltaven pocs dies perquè complís 49 anys.
Les restes d'Albéniz van partir cap a Barcelona, on arribaren en tren el dia 5 de juny a un quart de vuit del vespre a l'estació de França. La seva mort va ser molt sentida i se li tributà una solemne cerimònia de rebuda que es perllongà fins l'endemà. La Banda Municipal de Barcelona tocà la marxa fúnebre d'El capvespre dels déus de Wagner, l'Orfeó Català cantà diversos passatges del Rèquiem de Fauré i la Marxa fúnebre de la sonata núm. 2 de Chopin.